Aliciallinasgibert2025.blogspot.com

    Un capítol de la història d'amor que estic escrivint.  Es una història centrada en els sentiments i les reflexions de l'amor. Capítol 29 — Viatge a Fuentecilla  L’Arnau va tancar la maleta amb cura, revisant mentalment tot el que necessitaria aquells dies. Cada peça de roba, cada llibre, cada quadern semblava contenir una part del seu present, però també un record constant de l’Ariadna. La carta —plegada amb precisió i guardada dins del quadern— tremolava lleument entre la roba, com si encara fos viva. Va agafar el telèfon i va marcar el seu número amb un nus al pit. —Hola —va dir ella, amb aquella veu que sempre el calmava. —Hola, Ariadna… t’agafo bé? —Sí. Tot bé. I tu? —Sí… —va fer una pausa—. Volia dir-te, abans de marxar, que m’ha fet molt bé veure’t avui. I escoltar-te. Va respirar fondo. —Pensaré en tu durant el viatge. —Gràcies… —va respondre ella. Ell podia imaginar el somriure—. Que tinguis bon vol. —Quan aterri, et truco, d’acord? —Sí. Fes-ho. Va penjar...

    Poema dedicado a las palabras de Pere Casaldàliga (1992). A los pobres no les falta la voz. La llevan en la piel, en la herida abierta del tiempo, en el paso tenaz de quien no abandona. Pero el mundo, anda sordo. Confunde el ruido con la palabra y gira el rostro frente al clamor. Hay riquezas que brillan sobre sombras, ciudades levantadas con dolor lejano y memorias borradas. El profeta no llama:  se queda.  Escucha, acompaña, pone el cuerpo junto a la voz, como quien vela un fuego para que no se apague. Y la solidaridad, si es verdadera, no consuela: se implica. Es la ternura de los pueblos hecha cuerpo,  decisión,  compromiso. Quizás nosotros sólo somos micrófonos frágiles; un hilo delgado entre el clamor y el mundo. Pero si escuchamos con atención  podemos transmitir sus voces y sus   fuerzas se dejaran percibir. Alícia Llinàs Gibert. 1/2026