Aliciallinasgibert2025.blogspot.com

           Poema que vaig escrivint  Memòries que acompanyen. Ha estat una lluita enterrar al meu cor tot el que vam ser, tot el nostre amor. Encara sento el rastre de la nostra veu, que es filtra dins del silenci com un vell adéu. Vam estimar-nos amb confiança i pau, pensant que el temps sempre seria aliat. Un dia l’amor es va retirar discret, inexorable, silenciós, sense cap decret. Distàncies subtils van créixer entre mirades, espais buits on abans hi cabien abraçades. El comiat va arribar, serè, sense tornada, obrint dins meu una esquerda mai clausurada. Hi ha absències que no es ploren, només s’aprenen i ens transformen. La seva memòria camina amb mi, com música antiga que torna dins la nit. No el ploro. El recordo, amb tendresa i sobreviu al temps Hi ha amors que no tornen, no marxen tampoc. però acompanyen. Alícia Llinàs Gibert 2/2026

    Un capítol de la història d'amor que estic escrivint.  Es una història centrada en els sentiments i les reflexions de l'amor. Capítol 29 — Viatge a Fuentecilla  L’Arnau va tancar la maleta amb cura, revisant mentalment tot el que necessitaria aquells dies. Cada peça de roba, cada llibre, cada quadern semblava contenir una part del seu present, però també un record constant de l’Ariadna. La carta —plegada amb precisió i guardada dins del quadern— tremolava lleument entre la roba, com si encara fos viva. Va agafar el telèfon i va marcar el seu número amb un nus al pit. —Hola —va dir ella, amb aquella veu que sempre el calmava. —Hola, Ariadna… t’agafo bé? —Sí. Tot bé. I tu? —Sí… —va fer una pausa—. Volia dir-te, abans de marxar, que m’ha fet molt bé veure’t avui. I escoltar-te. Va respirar fondo. —Pensaré en tu durant el viatge. —Gràcies… —va respondre ella. Ell podia imaginar el somriure—. Que tinguis bon vol. —Quan aterri, et truco, d’acord? —Sí. Fes-ho. Va penjar...

    Poema dedicado a las palabras de Pere Casaldàliga (1992). A los pobres no les falta la voz. La llevan en la piel, en la herida abierta del tiempo, en el paso tenaz de quien no abandona. Pero el mundo, anda sordo. Confunde el ruido con la palabra y gira el rostro frente al clamor. Hay riquezas que brillan sobre sombras, ciudades levantadas con dolor lejano y memorias borradas. El profeta no llama:  se queda.  Escucha, acompaña, pone el cuerpo junto a la voz, como quien vela un fuego para que no se apague. Y la solidaridad, si es verdadera, no consuela: se implica. Es la ternura de los pueblos hecha cuerpo,  decisión,  compromiso. Quizás nosotros sólo somos micrófonos frágiles; un hilo delgado entre el clamor y el mundo. Pero si escuchamos con atención  podemos transmitir sus voces y sus   fuerzas se dejaran percibir. Alícia Llinàs Gibert. 1/2026

  El Cascanueces nació en Alemania, donde desde el siglo XVIII se elaboraban figuras de madera con forma de soldados, reyes o guardianes.  Aunque hoy lo vemos como un adorno tierno y festivo, su origen es mucho más profundo y simbólico. La leyenda cuenta que estas figuras fueron creadas como guardianes del hogar, protectores que cuidaban a las familias de los malos espíritus y traían buena suerte. Décadas después, el compositor Tchaikovsky convirtió esta historia en el famoso ballet que hoy llena de magia los escenarios del mundo, especialmente en Navidad. Los cascanueces representan:   Fuerza y protección: Su expresión seria y su uniforme simbolizan la valentía necesaria para defender a quienes amamos.   Esperanza y magia navideña: El cuento y el ballet los transformaron en un emblema de los sueños que cobran vida en esta época.   Prosperidad y buena fortuna: Tradicionalmente se creía que traer uno a casa abría las puertas a la abundancia. Por eso, cada cascanu...

    X   Concurso internacional de poesía trágica "Tragedias poéticas" De diversidad literaria. La meva poesia ha sigut seleccionada per formar part de l'antologia del concurs 10 versos Eres tú, la raíz de mi tristeza, la herida que no cierra en mi tibieza, lo que no fue me quema en la memoria, promesa rota, sombra sin historia, y en mi pecho germina tu aspereza. Camino sola envuelta en el dolor, mi corazón se ahoga sin amor, la noche pesa sobre mis desvelos, caen mis sueños rotos por el suelo, y sólo la poesía salva mi valor. Alícia Llinàs Gibert 12/2025 Derechos reservados.

    Relat curt escrit al taller d'escriptura a la biblioteca de Calella del dissabte 29 de novembre 2025 Material autobiogràfic: Que sigui el narrador un objecte valuós per tu i que convisquis amb ell.   Temps 10 -15 minuts.  Deixa anar la teva imaginació. EL QUADRE Ara que estàs sola, deixa’m dir-te que visc penjat en un racó amagat, allunyat de tot allò que podria veure. La llum no arriba fins a mi, però jo t’esperò pacientment sobre aquesta paret cada dia. No has pensat mai que jo també voldria banyar-me amb tu en la llum del dia que neix, quan aixeques les persianes? Voldria existir dins  teu al matí no a l'ombra de la casa. Sé que t’agrado, perquè sovint em mires, i això em reconforta i q uan els teus amics i familiars em contemplen amb ulls admirats, sento una alegria silenciosa que em fa oblidar, per un moment, que visc apartat de la llum. I és en aquest moment breu que em sento, de veritat, part de casa teva. Alícia Llinàs Gibert. 29/11/2025